“Si tothom sabés aquest petit secret, el de pensar en els altres i oblidar-se un poquet”

Un dels millors records que tinc de la meva infantesa és en Xesco Boix.
Tot i que ja no hi era quan jo vaig néixer, els meus pares tenien gairebé tota la seva música (cançons seves i cançons populars cantades per ell) i ens la van transmetre al meu germà i a mi.
I ben agraïda que els estic!
No sé si sóc jo que ja no estic “a la moda” en aquest aspecte (potser m’equivoco), però tinc la sensació que s’ha perdut una mica la música senzilla, les cançons infantils acompanyades d’una guitarra i poca cosa més, on l’important no és cantar bé, sinó l’actitud, la proximitat amb els nens/es i els valors que transmet a través de les lletres o simplement amb la manera de cantar-les i d’adreçar-se al públic.
Tot i que, s’ha de dir, que algunes cançons que en aquella època es cantaven molt, i que ara es continuen cantant igual, deixen una mica a desitjar:
MARRAMEU TORRA CASTANYES                     EL SENYOR RAMÓN
Marrameu torra castanyes                                      El senyor Ramón empaita les criades
a la voreta del foc;                                                  el senyor Ramón empaita tot el món.
ja li peta una als morros,                                       I les pobres criades quan se’n van al llit
ja tenim Marrameu mort.                                      tururut, tururut, qui jamega ja ha rebut.
 Pica ben fort,
pica ben fort,
que piques fusta,
pica ben fort.
Marrameu i Marrameua,
s’embolica amb un llençol!
feia veure que era un home
i era una fulla de col.
Pica ben fort…
Marrameu ja no s’enfila
per terrats ni per balcons,
que té una gateta a casa
que li cus tots els mitjons.

Com anava dient, en guardo molt bon record. I agraeixo molt als meus pares que em fessin créixer amb aquest tipus de música. Anant als parcs a escoltar homes i dones tocant les seves guitarres i cantant cançons senzilles, asseguts a una cadira o directament al terra. I tots els nens i nenes amb els seus pares i les seves mares escoltant i mirant bocabadats i, sobretot, participant i fent fora les vergonyes.

Aquella persona que tenies davant i que et cantava les cançons no estava lluny de tu, al contrari, et feia sentir al seu costat, tenies veu i vot, no marcava gairebé les distàncies, estava a la teva alçada i et parlava
amb tota la naturalitat del món.
Eren cançons que sense els nens i nenes que
feien de públic no tenien tanta gràcia, erets un més de l’espectacle. L’animador amb la seva guitarra era la meitat de l’espectacle. L’altre meitat era el públic, nens i nenes que estaven atents, que responien a les preguntes, a les endevinalles i cantaven amb ell.
Feia temps que volia escriure algo recomanant aquest senyor que a mi em va fer tant feliç. Ell i els que hi havia aleshores, i també els que van agafar la seva feina i la van continuar. Espero realment estar equivocada i que els nens i nenes d’avui en dia també tinguin opcions com jo vaig tenir de viure la música d’aquella manera tant propera.
Us deixo amb dues de les cançons que em van marcar més i que recordo amb molta il·lusió. Segur que alguns les recordareu i d’altres si les descobriu de nou, espero que us agradin. “Eren cinc en un llit” (Xesco Boix – Eren cinc en un llit) crec que és la cançó que més gràcia em feia. Debia ser molt petita jo, però recordo riure moltissim cada cop que l’escoltava. “Si ens deixéssim de romanços” (Xesco Boix – Si ens deixéssim de romanços) és una cançó molt bonica i que reflexava el que en Xesco pensava. Aquell home creia en els nens i nenes, i d’alguna manera amb moltes de les cançons que cantava, criticava el món dels adults. Es posava molt trist quan veia que les coses anaven tant malament. Com ara. Segur que si estigués viu, aquesta seria la cançó estrella, la que cantaria més en els temps complicats en que estem.
SI ENS DEIXÉSSIM DE ROMANÇOS
Si ens deixéssim de romanços
I ens estiméssim com cal
El món podria ser una paradís terrenal
El món podria ser un paradís, tan llis
El món podria ser un paradís.


Si cada petit pogués tenir un bressol
Si els treballadors poguessin prendre el sol
Si tothom tingués habitacles com cal
El món podria ser un paradís, tan llis
El món podria ser un paradís.


Si tothom sabés aquest petit secret
El de pensar en els altres i oblidar-se un poquet,
No caldrien metges ni estupefaents
Tots viuríem més que contents, oh, oh,
Tots viuríem més que contents. 

“Si tothom sabés aquest petit secret, el de pensar en els altres i oblidar-se un poquet”. Gran frase que molts s’haurien de llegir i dur-ho a terme.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *