La meva particular llegenda de Sant Jordi

A la vila de Montblanc hi havia un drac. Un drac ferotge que treia foc pels queixals quan tenia gana (com tothom quan té gana, però és clar, no és en sentit figurat, el Drac treia realment bafarades de foc potents). Es passejava pels voltants, pel cel, per la terra, per l’aigua. Tothom estava aterrat per la bèstia, era la primera vegada que veien un animal tan gran i tan fort, i li tenien un pànic que congelava a totes aquelles persones que la miraven. L’evitaven, perquè els era desconegut.

El Drac, mort de gana, quan trobava teca, se la menjava. Vaques, ovelles, gallines, cabres.

Un bon dia, els animals es van esgotar. El Drac ja no trobava menjar. Estava desesperat, cada cop més desnodrit i més dèbil.

En aquest bonic poble, hi havia un Rei. Un Rei trist, separat de la Reina. Aquesta feia uns anys havia decidit marxar a recórrer el món, per conèixer altres indrets i viure la seva vida com ella la volia viure. Així que un bon dia després d’emorzar, va parlar amb el Rei i li va dir:

  • Amor, no sóc feliç del tot. M’agradaria marxar a recórrer món i buscar què és allò que vull fer. Només tenim una vida, i la vull aprofitar. Ho podries arribar a entendre?
  • Oh Reina meva, no et negaré que em posa trist, que no ho vull i que et trobaré a faltar cada dia. Però si això és el que necessites, endavant. Et recolzo.

El Rei, des d’aleshores, estava trist. La llum de la seva vida era la seva filla, la Princesa. Una noia jove i decidida. El Rei, evitant pensar en com refer la seva vida, es limitava a viure per la seva filla.

El poble veia el Drac buscant menjar, però ja no en trobava. Els semblava que estava cada dia més nerviós (el que no sabien era que el Drac no es menjava a la gent, o almenys, mai havia tastat a ningú). I un bon dia, sense preguntar res, el Rei va decidir fer un sorteig de persones del poble per donar-les al Drac. Per deixar-les, a qui li toqués, lligades davant de la cova on dormia i així (suposava) la bèstia no destruiria el poble amb el mal humor que els semblava que tenia perquè no menjava.

La mala sort va saludar al Rei, que en el primer sorteig va sortir com a candidata per ser l’àpat del Drac. La Princesa.

Ella, valenta, va acceptar. Va acomiadar-se de tothom, i va anar cap a la cova del Drac. Un cop allà, va cridar:

  • Drac ferotge! Sóc el teu dinar! Vine’m a menjar!

El Drac estava cansat, adormit, sense energia. Va olorar de lluny la fantàstica olor que feia el seu futur menjar… i va començar a salivar. Va sortir a fora, i la va veure allà paralitzada. Es van mirar als ulls. I va sentir com si li faltés la respiració. No podien apartar la mirada l’un de l’altre. El cor es va disparar. Taquicàrdia. La Princesa es va quedar sense paraules mirant aquells ulls infinits, grossos i de profunditat eterna, i només va poder emetre un sospir. Se li va escapar un somriure. El Drac va recuperar tota l’energia, com si la mirada de la princesa li portés vaques, ovelles, gallines i cabres. Van sentir com si només estiguessin ells dos en el món. Tot va desaparèixer. I sols en el silenci, sols ells sols, van descobrir la bellesa més gran del món en el que vivien.

Mentrestant el Rei havia fet una trucada a un valent cavaller que, amb sort, estava pels voltants. Aquell cavaller es deia Sant Jordi. Feia temps que al poble es parlava d’ell, ja que es dedicava a passejar pels pobles i salvar a la gent que ho necessitava. Anava amb un cavall blanc, i amb una llança ben gran. Cap bèstia se li resistia, cap persona. Si algú estava en perill, Sant Jordi lluitava contra el que fes falta. Era una llegenda, mai ningú l’havia vist.

Així que, mentre la Princesa i el Drac s’enamoraven i s’apropaven a poc a poc, va aparèixer el cavaller. El Rei li havia explicat que la seva filla estava en perill i que, per favor, l’havia de salvar. Quan va arribar, va anar directe al Drac, pensant que li estava a punt de fer mal a la Princesa. Va començar a accelerar amb el seu cavall, cada cop més ràpid, llança preparada, apuntava directe al cor del Drac.

S’apropava, s’apropava, s’apropava i quan va estar a uns metres… la princesa va córrer per interposar-se entre Sant Jordi i el seu enamorat. Sant Jordi en veure que a qui punxaria seria a la Princesa i no al Drac, va frenar tant com va poder, però no va arribar a temps del tot…

  • Soooo, soooo – li deia al cavall-

Va frenar, però la llança va travessar dos mil·límetres el pit de la Princesa. Només dos mil·límetres. Suficient perquè en caigués unes gotes de sang.

Sant Jordi es va apartar. I la Princesa es va fondre en una abraçada amb el Drac.

El Rei i el poble van aparèixer pel camí, en sentir que el cavaller ja havia arribat. El Rei va veure la seva filla abraçada a la bèstia, va haver de fregar-se els ulls uns quants cops per saber que allò que veia era real. Al costat, Sant Jordi els mirava, somrient. El Rei se li va apropar, i li va donar les gràcies per haver assistit tant ràpid quan se l’havia trucat. El va convidar a sopar a casa, en agraïment.

  • Princesa, anem cap a casa, soparem amb el cavaller Sant Jordi, ja que ha vingut a salvar-te.

La Princesa li va respondre:

  • No papa, em quedaré a dormir a la cova del Drac aquesta nit.

Quan es van deixar d’abraçar la Princesa i el Drac i es van poder separar una mica, van veure que de les gotes de sang que havien caigut a terra de la punxada al pit de la Princesa, en sortia una rosa gran i bonica. La Princesa la va collir i li va donar al Drac, que la va agafar amb la boca tot somrient i ensenyant les dents i els seus ullals blancs, uns més sortits que d’altres. Quan el Drac somreia, la Princesa s’enlluernava.

Sant Jordi i el Rei van anar cap al castell a sopar. Van fer un gran tiberi, unes copes de vi, uns riures, i… tots dos van sentir-se molt a gust. Sant Jordi li va demanar si es podia quedar uns dies al castell, per descansar de les seves aventures. El Rei va estar-ne encantat. La filla del Rei dormia fora de casa, i el Rei havia trobat algú amb qui oblidar-se de les seves penes i gaudir del moment, de la conversa. I a part… era ben atractiu aquell cavaller… El temps dirà.

Fi.

 

Aina Cabau Vallverdú