Suc de taronja

De la gent amb qui treballo aprenc moltes coses (Liana, gracias). I últimament ens estem centrant molt en el que Maria Montessori anomenava “vida pràctica”.

Activitats rutinàries, de la vida, de casa. Des de parar la taula, rentar-se les mans, fins a escombrar i netejar després de fer una activitat, sempre amb utensilis i eines a la seva mida i segures per a ells i elles. I ep, res de utensilis de joguina, han de ser de debò, reals (però, alguns, simplement més petits).

Activitats on ells puguin ser el màxim d’autònoms possible, i que, per tant, l’adult hagi d’intervenir el mínim o gens. Ens van explicar una manera de que els nens/es es rentin les mans de manera autònoma, sense les complicacions que pot comportar una pica on, per exemple, no hi arribin. O un sabó que no se’l sàpiguen posar perquè s’ha de fer massa força perquè surti, etc.

Però avui us parlaré de la simple activitat que he fet alguna vegada. Fer un suc de taronja. De principi a fi.

Anar a comprar i sortir carregats amb unes quantes taronges:

 

Arribar, rentar-nos les mans, i comencem a preparar el suc.

En aquest cas la meva intervenció és tallar les taronges per la meitat, i acabar d’exprimir-les al màxim quan ells ja no poden més.

Al principi vam seure en cadires, però per fer la força en exprimir, els vaig proposar que s’aixequessin per poder fer més pes amb tot el cos.

Finalment, el resultat…

 

Un suc de taronja bonissim:

Polpa bonissima:

I un brindis!

Manipulació de pasta de sal (sense aigua)

L’altre dia vam fer una barreja que ens va resultar molt divertida i agradable al tacte. Vam fer la pasta de sal, però no hi vam posar aigua. D’aquesta manera quedava una textura menys agafada. Es trencava en trossets molts petits i a la vegada la podiem ajuntar de nou si fèiem pressió. Era com petites pedretes molt toves!

 

Ingredients:

  • 4 gots de farina
  • 1 got de sal
  • 1 got d’oli

 

Junts la vam preparar.

Primer vam posar la farina, i la vam estar manipulant una estona i parlant sobre la seva textura.

Després hi vam afegir la sal i ho vam barrejar tot:

I per acabar, l’oli:

Vam estar una bona estona barrejant els ingredients amb les mans, fins que va començar a veure’s la pasta que formaven junts!

Van estar-se ben bé 15 minuts manipulant-la. I aleshores va arribar el gran moment: els vaig oferir jugar-hi amb els animals:

Aquí la creativitat treu el cap.

Van fer muntanyetes, els animals passejaven per aquest terreny que havien creat ells. I també els donaven de menjar!

I quan començaven a perdre l’interès, vaig proposar que entre tots i totes rentessim els animals, que havien quedat ben bruts.

Els vaig donar un vol amb aigua a cadascú i una tovallola estesa al davant. Els rentaven (jo els repassava) i els posaven sobre la tovallola perquè s’assequessin. Entre tots i totes vam finalitzar l’activitat.

Sobre la violència (més reflexions humils d’una educadora infantil)

A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Sí, els Catalans fem coses.

Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran, de gegant, diria la més important:

Tractar amb l’agressió infantil, aprendre a gestionar-ho personalment, individualment amb cada nen/a i amb el grup. Ensenyar a resoldre els conflictes a petits/es éssers humans que tenen tota una vida per endavant en aquest món injust i cruel.

Em passo hores, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal. Mal de cap tipus.

Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Cada dia. Aquestes agressions provenen de nens i nenes que s’estan fent el seu lloc en el grup, que s’estan creant la seva identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.

Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que, ells, encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar.

Passo hores explicant perquè un no pot pegar al seu company/a i com hem de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com el company/a es pot defensar. Les frases que més dic són les següents:

“No m’agrada que peguis”

“Pots expressar-ho d’una altra manera”

“No es pega a ningú perquè fa mal”

“Diga-li que et fa mal, quan et pega”

“Diga-li que no t’agrada”

Molts mesos. Molts cops. Cada dia.

El curs dura molts mesos i poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència. Amb calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte parlant. I parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. Poc a poc aprenen que amb el diàleg (per  petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.

Un bon dia veus com un nen/a de dos anys en un conflicte on, per exemple li estan prenent una joguina, obre la boca i va directe a mossegar. És instintiu. I de cop, ell mateix es frena, s’enfada i crida “no m’agrada!” i no deixa que li prenguin la joguina amb la que està tan tranquil·lament jugant. I l’altre l’escolta i deixa d’intentar-ho. I li diu “me la deixes?”. L’altre respon que “no”, i no li queda una altra que esperar a que la deixi o esperar a que li doni quan ho vulgui.

És una feina molt dura, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que parlant sí. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten els demés, i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho poguem expressar. Parlant.

Després, un bon dia, aquests nens/es surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, amb la seva familia. Surten un dia en que la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM. Ens venen a pegar. Cops. Esgarrapades. Fortes empentes. Estirades de cabells, de nas i d’orelles.

CURTCIRCUIT.

Panera sensorial

Tinc un grup format per edats molt diferents, dels 9 mesos als 2 anys i quatre mesos. L’altre dia vaig començar a pensar en fer una “panera” amb material sensorial. Podria dir que ni és exactament una Panera dels Tresors i tampoc és el Joc Heurístic.

És una Panera Sensorial.

A la foto es pot veure més o menys els objectes que hi ha i els diferents materials.

Jo hi he posat objectes metàl·lics, de fusta, de plàstic, de tela.

Vaig estar pensant en els 9 mesos d’edat i en els 2 anys d’edat. És evident que les necessitats són molt diferents… però un objecte pot tenir una utilitat o una altra, depèn de qui el manipuli.

M’explico amb un exemple:

El nen/a de 2 anys, una funda d’ulleres amb cremallera, la utilitzarà de la següent manera: l’agafarà, buscarà la cremallera, la obrirà i hi posarà coses a dins. La tancarà. Potser et demana ajuda en algun moment. I parlarà sobre si hi ha o no hi ha res a dins, sobre si està amagat, buscarà coses per guardar-les i treure-les.

El nen/a de 9 mesos trobarà la funda d’entre totes les demés coses, la tocarà i se la posarà a la boca. Notarà el fred de la cremallera, i la textura del material amb el que estigui feta. La manipularà.

Vaig preparar-la pensant en les necessitats més generals de les edats dels nens/es del meu grup. A partir d’aquí la feina és observar-los quan interactuen amb aquest material i entendre què m’estan comunicant. I a partir del que descobreixo, puc fer propostes. Puc donar-los un bol ple de nous o ametlles amb closca i veure com relacionen aquests materials amb els de la panera (la barreja és explosiva, ofereix un munt de possibilitats), puc donar-los fils (els pals de la mel són un bon element per enrrotllar-hi fil).

Hi ha coses que em semblen perilloses per la més petita, les aparto si ella està participant en l’activitat. I les poso quan ella no hi participa.

És una proposta molt interessant, on és important interactuar al mínim i deixar que facin i desfacin. Es creen situacions de joc molt divertides, fan connexions molt interessants, aprenen els uns amb els altres, descobreixen junts moltes coses.