Sobre la violència (més reflexions humils d’una educadora infantil)

A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Sí, els Catalans fem coses.

Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran, de gegant, diria la més important:

Tractar amb l’agressió infantil, aprendre a gestionar-ho personalment, individualment amb cada nen/a i amb el grup. Ensenyar a resoldre els conflictes a petits/es éssers humans que tenen tota una vida per endavant en aquest món injust i cruel.

Em passo hores, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal. Mal de cap tipus.

Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Cada dia. Aquestes agressions provenen de nens i nenes que s’estan fent el seu lloc en el grup, que s’estan creant la seva identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.

Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que, ells, encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar.

Passo hores explicant perquè un no pot pegar al seu company/a i com hem de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com el company/a es pot defensar. Les frases que més dic són les següents:

“No m’agrada que peguis”

“Pots expressar-ho d’una altra manera”

“No es pega a ningú perquè fa mal”

“Diga-li que et fa mal, quan et pega”

“Diga-li que no t’agrada”

Molts mesos. Molts cops. Cada dia.

El curs dura molts mesos i poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència. Amb calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte parlant. I parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. Poc a poc aprenen que amb el diàleg (per  petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.

Un bon dia veus com un nen/a de dos anys en un conflicte on, per exemple li estan prenent una joguina, obre la boca i va directe a mossegar. És instintiu. I de cop, ell mateix es frena, s’enfada i crida “no m’agrada!” i no deixa que li prenguin la joguina amb la que està tan tranquil·lament jugant. I l’altre l’escolta i deixa d’intentar-ho. I li diu “me la deixes?”. L’altre respon que “no”, i no li queda una altra que esperar a que la deixi o esperar a que li doni quan ho vulgui.

És una feina molt dura, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que parlant sí. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten els demés, i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho poguem expressar. Parlant.

Després, un bon dia, aquests nens/es surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, amb la seva familia. Surten un dia en que la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM. Ens venen a pegar. Cops. Esgarrapades. Fortes empentes. Estirades de cabells, de nas i d’orelles.

CURTCIRCUIT.

Reflexions humils d’una educadora infantil II

ordre materials (2)

A l’hora de presentar les activitats, els materials, els jocs, les joguines, … és molt important l’estètica.

No m’ha calgut fer una formació, ni m’ha calgut estudiar (de fet, a Educació Infantil a mi no me’n van parlar, d’això) per saber-ho. Et dónes compte quan estàs amb el grup de nens/es, quan t’hi trobes, quan treballes amb altres educadores, quan observes.

Read More

Metodologia tradicional vs metodología activa (I)

Primera buidada de reflexions  d’una educadora infantil després de passar per diferents metodologies

 

No és el mateix agafar un nen/a de 1 a 2 anys i canviar-li el bolquer, que preguntar-li, abans, si el pots agafar perquè és el moment de canviar-li el bolquer. Seguidament li pots explicar perquè necessites canviar-li el bolquer. I si ell no vol, pots fins hi tot fer un pacte amb ell: “Primer canviaré el bolquer de la Clàudia i després te’l canviaré a tu, d’acord?”. Finalment, si el que està fent li ve més de gust que venir amb mi a canviar-se el bolquer, jo li diré: “em sap greu, però ara t’he de canviar. Després pots continuar jugant”.

No és el mateix tenir una “classe” amb taules i cadires i joguines, que tenir una classe sense taules ni cadires, amb joguines i amb materials grans per potenciar la seva autonomia i independència, perquè ells mateixos treballin la motricitat grossa, com ara: caixes grans, rampes, escales, matalassos i coixins, teles, etc.

 

metodologia viva (3)

 

He descobert que els nens/es de 1 a 2 anys gaudeixen menjant (i a vegades només provant) els vegetals sense triturar. Pastanaga, carbassó, ceba, tomàquet. Se’ls mengen! Alguns se’ls posen a la boca, els tasten i els treuen. D’altres els xafen com si fos plastilina. D’altres en volen més i més per repetir! La qüestió, formen part de la seva dieta, els vegetals. El mateix amb la fruita. Ah! I que la millor manera de familiaritzar-se amb el menjar és oferint aquest menjar. I que experimentin: això significa que després caldrà netejar moooolt el terra, la taula, la cara, les mans, potser canviar la roba. I és fantàstic. Veure com els nens/es agafen el menjar (de la forma que sigui, és a dir, amb o sense cullera) l’oloren, el manipulen, l’aixafen, se’l mengen, el treuen, … és bonic i és la manera en la que descobreixen i s’acostumen a noves textures, nous gustos, noves olors.

He descobert que es pot posar una forquilla petita al costat del plat de cada nen/a de 1 any i mig a 2 anys. La utilitzen! I no la claven a ningú. Si se’n fa un ús equivocat se li diu que no és possible i se li explica que s’ha d’utilitzar per punxar el menjar. Si en continua fent un ús equivocat potser l’has de deixar sense la forquilla. Tot amb una explicació: “te la trec perquè és perillós que la utilitzis així”.

És molt important la comunicació amb ells i elles. Són persones, necessiten saber el perquè de les coses que passen al seu voltant. Qui ens creiem que som quan agafem un nen/a i l’aixequem del terra, el posem a un canviador, li canviem el bolquer i el tornem a deixar a terra? Acompanyat d’una explicació dels nostres actes, tot canvia. El mateix quan estan descobrint, experimentant, jugant. Si jo em sento insegura quan un nen/a s’enfila a un lloc que jo penso que no és segur, li puc explicar: “això no és segur, siusplau baixa” o “no em sento segura si estàs aquí enfilat perquè això es pot trencar” i si no baixa puc dir “si no baixes tu, et baixo jo”, i si segueix sense baixar “et baixo a terra perquè això no és segur”. No és el mateix fer-ho així, que veure el nen/a enfilat a algun lloc que considero no segur i anar, agafar-lo i deixar-lo el terra. El nen/a aquí no ha après res.

 

metodologia viva (4)

 

El paper de l’educador/a el més interessant. Preparar l’espai. Seure i observar. Vigilar. Descobrir els interessos i les necessitats dels infants. Intervenir només quan és necessari. En situacions delicades demanar si necessiten ajuda. La teva presència proporciona seguretat, però ni talla ales ni soluciona tots els problemes que se’ls hi presenten. És súper bonic quan veus un infant en una situació que l’estressa, t’apropes i li dius “intenta ensortir-te’n, si no pots jo t’ajudo” i ho fa (no sempre, a vegades cal ajuda!) i la seva cara expressa una satisfacció enorme.

És difícil aprendre a fer aquest paper, i considero que és un gran procés personal. I aquí em trobo jo, fent-lo i encantada! Aprenent cada dia.

 

metodologia viva (2)