Sobre la violència (més reflexions humils d’una educadora infantil)

A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Sí, els Catalans fem coses.

Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran, de gegant, diria la més important:

Tractar amb l’agressió infantil, aprendre a gestionar-ho personalment, individualment amb cada nen/a i amb el grup. Ensenyar a resoldre els conflictes a petits/es éssers humans que tenen tota una vida per endavant en aquest món injust i cruel.

Em passo hores, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal. Mal de cap tipus.

Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Cada dia. Aquestes agressions provenen de nens i nenes que s’estan fent el seu lloc en el grup, que s’estan creant la seva identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.

Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que, ells, encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar.

Passo hores explicant perquè un no pot pegar al seu company/a i com hem de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com el company/a es pot defensar. Les frases que més dic són les següents:

“No m’agrada que peguis”

“Pots expressar-ho d’una altra manera”

“No es pega a ningú perquè fa mal”

“Diga-li que et fa mal, quan et pega”

“Diga-li que no t’agrada”

Molts mesos. Molts cops. Cada dia.

El curs dura molts mesos i poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència. Amb calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte parlant. I parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. Poc a poc aprenen que amb el diàleg (per  petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.

Un bon dia veus com un nen/a de dos anys en un conflicte on, per exemple li estan prenent una joguina, obre la boca i va directe a mossegar. És instintiu. I de cop, ell mateix es frena, s’enfada i crida “no m’agrada!” i no deixa que li prenguin la joguina amb la que està tan tranquil·lament jugant. I l’altre l’escolta i deixa d’intentar-ho. I li diu “me la deixes?”. L’altre respon que “no”, i no li queda una altra que esperar a que la deixi o esperar a que li doni quan ho vulgui.

És una feina molt dura, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que parlant sí. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten els demés, i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho poguem expressar. Parlant.

Després, un bon dia, aquests nens/es surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, amb la seva familia. Surten un dia en que la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM. Ens venen a pegar. Cops. Esgarrapades. Fortes empentes. Estirades de cabells, de nas i d’orelles.

CURTCIRCUIT.

Metodologia tradicional vs metodología activa (I)

Primera buidada de reflexions  d’una educadora infantil després de passar per diferents metodologies

 

No és el mateix agafar un nen/a de 1 a 2 anys i canviar-li el bolquer, que preguntar-li, abans, si el pots agafar perquè és el moment de canviar-li el bolquer. Seguidament li pots explicar perquè necessites canviar-li el bolquer. I si ell no vol, pots fins hi tot fer un pacte amb ell: “Primer canviaré el bolquer de la Clàudia i després te’l canviaré a tu, d’acord?”. Finalment, si el que està fent li ve més de gust que venir amb mi a canviar-se el bolquer, jo li diré: “em sap greu, però ara t’he de canviar. Després pots continuar jugant”.

No és el mateix tenir una “classe” amb taules i cadires i joguines, que tenir una classe sense taules ni cadires, amb joguines i amb materials grans per potenciar la seva autonomia i independència, perquè ells mateixos treballin la motricitat grossa, com ara: caixes grans, rampes, escales, matalassos i coixins, teles, etc.

 

metodologia viva (3)

 

He descobert que els nens/es de 1 a 2 anys gaudeixen menjant (i a vegades només provant) els vegetals sense triturar. Pastanaga, carbassó, ceba, tomàquet. Se’ls mengen! Alguns se’ls posen a la boca, els tasten i els treuen. D’altres els xafen com si fos plastilina. D’altres en volen més i més per repetir! La qüestió, formen part de la seva dieta, els vegetals. El mateix amb la fruita. Ah! I que la millor manera de familiaritzar-se amb el menjar és oferint aquest menjar. I que experimentin: això significa que després caldrà netejar moooolt el terra, la taula, la cara, les mans, potser canviar la roba. I és fantàstic. Veure com els nens/es agafen el menjar (de la forma que sigui, és a dir, amb o sense cullera) l’oloren, el manipulen, l’aixafen, se’l mengen, el treuen, … és bonic i és la manera en la que descobreixen i s’acostumen a noves textures, nous gustos, noves olors.

He descobert que es pot posar una forquilla petita al costat del plat de cada nen/a de 1 any i mig a 2 anys. La utilitzen! I no la claven a ningú. Si se’n fa un ús equivocat se li diu que no és possible i se li explica que s’ha d’utilitzar per punxar el menjar. Si en continua fent un ús equivocat potser l’has de deixar sense la forquilla. Tot amb una explicació: “te la trec perquè és perillós que la utilitzis així”.

És molt important la comunicació amb ells i elles. Són persones, necessiten saber el perquè de les coses que passen al seu voltant. Qui ens creiem que som quan agafem un nen/a i l’aixequem del terra, el posem a un canviador, li canviem el bolquer i el tornem a deixar a terra? Acompanyat d’una explicació dels nostres actes, tot canvia. El mateix quan estan descobrint, experimentant, jugant. Si jo em sento insegura quan un nen/a s’enfila a un lloc que jo penso que no és segur, li puc explicar: “això no és segur, siusplau baixa” o “no em sento segura si estàs aquí enfilat perquè això es pot trencar” i si no baixa puc dir “si no baixes tu, et baixo jo”, i si segueix sense baixar “et baixo a terra perquè això no és segur”. No és el mateix fer-ho així, que veure el nen/a enfilat a algun lloc que considero no segur i anar, agafar-lo i deixar-lo el terra. El nen/a aquí no ha après res.

 

metodologia viva (4)

 

El paper de l’educador/a el més interessant. Preparar l’espai. Seure i observar. Vigilar. Descobrir els interessos i les necessitats dels infants. Intervenir només quan és necessari. En situacions delicades demanar si necessiten ajuda. La teva presència proporciona seguretat, però ni talla ales ni soluciona tots els problemes que se’ls hi presenten. És súper bonic quan veus un infant en una situació que l’estressa, t’apropes i li dius “intenta ensortir-te’n, si no pots jo t’ajudo” i ho fa (no sempre, a vegades cal ajuda!) i la seva cara expressa una satisfacció enorme.

És difícil aprendre a fer aquest paper, i considero que és un gran procés personal. I aquí em trobo jo, fent-lo i encantada! Aprenent cada dia.

 

metodologia viva (2)

La importància de les activitats plàstiques durant la infància

Fa uns dies vaig fer un article per el Portal Web Aulas Creativas, i aquí us el deixo:

 

“El nen que té llibertat i oportunitat de manipular i utilitzar la seva mà en una forma lògica, amb conseqüències i usant elements reals, desenvolupa una forta personalitat”. Maria Montessori  (31 d’agost de 1870 – 6 de maig de 1952).

En aquest article us parlaré de la importància d’incloure les activitats plàstiques durant el desenvolupament infantil per a que aquest sigui integral. Potenciant així la imaginació, la creació i la creativitat, l’autoestima, l’autogestió emocional, la capacitat d’elecció i de decisió. I de com a través del contacte amb diferents materials, utilitzant diferents tècniques i a través de l’oferiment d’espais dedicats exclusivament a l’expressió en el seu sentit més ampli podem passar una bona estona i carregar-nos d’experiències útils per créixer molt sans.

Tocar, sentir, mirar, escoltar, comprovar, comparar, fer, no fer, esborrar, repetir, enganxar, rascar, estripar, gargotejar, girar, aixafar, modelar, formar, estampar, retallar, pintar, bufar, i un llarg etc. Aquestes són les primeres paraules que m’han vingut quan he pensat en activitats plàstiques per l’etapa infantil. I són poques!

Moltes vegades caiem en l’error d’indicar exactament el que cal fer en cada moment. “Enganxa això aquí”, “pinta això d’aquest color”, “retallem per aquí”, etc. És important saber quan és el moment per a cada cosa. Podem preguntar al nen/a el que vol fer. Si el nen/a respon “vull fer un cargol” podem fer-ho amb ell de moltes maneres diferents. Li preguntem: “i com és un cargol?”, “amb quin material podem fer-lo?”, “de quin color serà el teu cargol?”, i a partir d’aqui, entrar en el joc de la creació. Les activitats plàstiques són infinites i variades. Podem treballar amb tot tipus de materials, construir alguna cosa ja construït o inventar infinitat de coses. L’objectiu no té perquè ser una cosa tangible i amb un nom. Crear ens fa lliures, pensar ens fa lliures, i tenim un milió de coses per fer.

Pots fer un cargol, però també pots inventar-te un. Pots fer una flor, però també te la pots inventar. Les dues opcions són correctes, l’important és que el nen/a vulgui fer-ho. I nosaltres, ajudar només si ell ho necessita.

IMG-20151121-WA0026         estampació 4

“L’instint més gran dels nens és precisament alliberar l’adult” Maria Montessori (31 d’agost de 1870-6 de maig de 1952).

El fet de fer tota mena d’activitats plàstiques en educació infantil permet que els nens/es s’expressin de manera espontània, fent volar els seus pensaments i emocions. Els empeny a fer una reconstrucció de les seves experiències. És important repetir la mateixa activitat amb el nen/a, si li ve de gust, ja que durant la primera vegada adquireix uns coneixements, i durant les repeticions (sobre la base de la primera experiència) n’adquireix uns altres i els transforma o els engrandeix i això li permet seguir avançant en el seu desenvolupament integral.

Per als petits/es és una nova manera de comunicar-se, d’aprendre llenguatge, de percebre el que ens envolta, de potenciar la creativitat i la imaginació, la seva curiositat per conèixer noves coses, per tenir noves experiències. I un altre aspecte molt important que es desenvolupa és la sensibilitat. El coneixement que adquireixen a través de les activitats plàstiques té el seu origen en la percepció sensorial. I l’educació de la sensibilitat és una de les millors maneres de potenciar la seva capacitat de reconeixement i discriminació de colors, textures, formes, volums, etc.

Ser creatius, desenvolupar aquesta capacitat que tots tenim, ens fa treballar els nostres impulsos i deixar una mica de banda la reproducció mecànica. Ens fa volar!

La majoria d’entrades que aniré publicant seran de manualitats concretes. Però compte ! Jo ho considero una font d’idees per consultar. M’explico: després de veure els meus cargols, pots escollir fer algun, o millor, pots fer anar la imaginació i pensar en una altra forma de fer-lo! Per exemple, jo vaig fer un amb una castanya i més endavant, vaig pensar … “si ho he fet amb una castanya , amb què més puc fer-ho? “ … Amb una nou ! I més endavant potser en faré un amb una pedra! O amb un tros de paper arrugat! El cos pot ser de plastilina … però també de fang. I també puc fer-lo amb un tros de cartró. Hi ha infinites possibilitats! I les tenim dins nostre, dins la nostra imaginació. Treballem això !

La meva intenció és donar idees, però l’objectiu principal és que aquestes idees facin pensar en altres de noves. Imaginar, crear, la clau del desenvolupament infantil.

En definitiva, els nens/es són nens/es. No adults. En el món en què vivim fa falta més espai per fer activitats amb ells/es en què gaudeixin. En les que gaudeixin… com nens/es! Que siguin ells/es els que decideixin què fer, com fer-ho i amb què fer-ho. Buscar dins nostre, innovar. I així, créixer. Créixer decidint cap a on, créixer decidint com, créixer decidint cada un per ell mateix.

confeti II