Sovint el nostre cap va a mil per hora pensant en activitats per fer, per presentar als nens i a les nenes amb les que treballem. I sovint, almenys a mi em passa a vegades, proposem i preparem espais i resulta que no els fan cas. Si no els fan cas és perquè tenen interès en altres coses.
Així que és quan ens n’adonem que la millor manera que tenim per fer bé la nostra feina és a partir de la observació. I quan observem veiem coses molt interessants. I aquestes coses interessants són les coses que ens han de moure i remoure per dins i les que ens han de fer funcionar el cap a mil per hora. I és aquí quan l’activitat més simple es converteix en l’activitat estrella.
No es tracta d’oferir espais i materials perquè ens fa il·lusió a nosaltres, a les educadores/acompanyants, es tracta d’oferir allò que pensem que els farà il·lusió a elles i, sobre tot, allò que pensem que els servirà per satisfer necessitats i per evolucionar en el seu aprenentatge.
Macarrons i un pot.
Senzill, oi?
Van estar-se una bona estona posant els macarrons a dins. Amb el Mateo vaig descobrir que era millor si li anava oferint un per un i ell els agafava de la meva mà i els posava dins. I amb la Isabel vaig descobrir que preferia agafar-los ella mateixa del “tupper”. Aquí és quan em ve al cap allò de que “cada nen/a és un món”, es porten una setmana de diferència, sovint mostren interessos similars (i alguns de diferents), però fins hi tot els similars, si observem bé, descobrim variants.
