¡De aquí no pasa nadie!

Un llibre d’Abel Minhó Martins i de Bernardo P. Carvalho, de l’editorial TAKATUKA.

En un primer moment quan vaig rebre el llibre i en vaig veure la portada, vaig pensar “Ai, mare! Això va de militars…?!”… vaig començar a fullejar-lo i vaig descobrir que té moltes lectures possibles, i que parla sobre la història. És un llibre que ens ofereix moltes possibilitats. El dirigiria a nens i nenes a partir de 6 anys.

Un General que vol ser l’heroi d’una història. Vol ser l’heroi… però sense fer res! Enfadat, pren una decisió sense cap mena de sentit: prohibeix passar a la pàgina de la dreta, si queda en blanc creu que ell sempre podrà ser l’heroi del llibre. Fa aquesta prohibició recolzat per els guàrdies que sí o sí el segueixen sense preguntar-se si hi estan d’acord o no. Una prohibició sense sentit ni explicació. “NO PODEU PASSAR A LA PÀGINA DEL COSTAT!”. La gent es pregunta perquè, però no hi passen, tot i que tenen coses importants que només poden fer a l’altra pàgina. Queixes i més queixes, fins que a uns nens se’ls escapa una pilota i va a parar a la pàgina prohibida. Ells ja no s’ho pensen tant i corren a buscar-la! Aquí comença una mena de revolució pacifica, on un guàrdia més permissiu deixa passar a la gent… tothom hi va i el senyor General s’enfada molt amb el guàrdia. Però tothom veu al guàrdia que els ha deixat passar com un gran heroi! Podeu descobrir com acaba, cliqueu per veure’n la fitxa: ¡De aquí no pasa nadie!

Infinitat de personatges fent coses diferents i dient coses diferents, pots quedar-te llargues estones a cada pàgina buscant detalls i parlant sobre el que hi passa. Una manera d’introduir als petits i les petites a la nostra història de dictadures i revolucions. També permet explicar varietat d’emocions, i coses tan senzilles com la normalitat d’enfadar-te davant d’una ordre sense sentit i sense cap mena d’explicació al darrere.

En resum, penso que és un llibre ben curiós d’on se’n poden treure un munt de coses i dedicar-hi molt de temps.

Reflexions humils d’una educadora infantil II

ordre materials (2)

A l’hora de presentar les activitats, els materials, els jocs, les joguines, … és molt important l’estètica.

No m’ha calgut fer una formació, ni m’ha calgut estudiar (de fet, a Educació Infantil a mi no me’n van parlar, d’això) per saber-ho. Et dónes compte quan estàs amb el grup de nens/es, quan t’hi trobes, quan treballes amb altres educadores, quan observes.

(més…)

Metodologia tradicional vs metodología activa (I)

Primera buidada de reflexions  d’una educadora infantil després de passar per diferents metodologies

 

No és el mateix agafar un nen/a de 1 a 2 anys i canviar-li el bolquer, que preguntar-li, abans, si el pots agafar perquè és el moment de canviar-li el bolquer. Seguidament li pots explicar perquè necessites canviar-li el bolquer. I si ell no vol, pots fins hi tot fer un pacte amb ell: “Primer canviaré el bolquer de la Clàudia i després te’l canviaré a tu, d’acord?”. Finalment, si el que està fent li ve més de gust que venir amb mi a canviar-se el bolquer, jo li diré: “em sap greu, però ara t’he de canviar. Després pots continuar jugant”.

No és el mateix tenir una “classe” amb taules i cadires i joguines, que tenir una classe sense taules ni cadires, amb joguines i amb materials grans per potenciar la seva autonomia i independència, perquè ells mateixos treballin la motricitat grossa, com ara: caixes grans, rampes, escales, matalassos i coixins, teles, etc.

 

metodologia viva (3)

 

He descobert que els nens/es de 1 a 2 anys gaudeixen menjant (i a vegades només provant) els vegetals sense triturar. Pastanaga, carbassó, ceba, tomàquet. Se’ls mengen! Alguns se’ls posen a la boca, els tasten i els treuen. D’altres els xafen com si fos plastilina. D’altres en volen més i més per repetir! La qüestió, formen part de la seva dieta, els vegetals. El mateix amb la fruita. Ah! I que la millor manera de familiaritzar-se amb el menjar és oferint aquest menjar. I que experimentin: això significa que després caldrà netejar moooolt el terra, la taula, la cara, les mans, potser canviar la roba. I és fantàstic. Veure com els nens/es agafen el menjar (de la forma que sigui, és a dir, amb o sense cullera) l’oloren, el manipulen, l’aixafen, se’l mengen, el treuen, … és bonic i és la manera en la que descobreixen i s’acostumen a noves textures, nous gustos, noves olors.

He descobert que es pot posar una forquilla petita al costat del plat de cada nen/a de 1 any i mig a 2 anys. La utilitzen! I no la claven a ningú. Si se’n fa un ús equivocat se li diu que no és possible i se li explica que s’ha d’utilitzar per punxar el menjar. Si en continua fent un ús equivocat potser l’has de deixar sense la forquilla. Tot amb una explicació: “te la trec perquè és perillós que la utilitzis així”.

És molt important la comunicació amb ells i elles. Són persones, necessiten saber el perquè de les coses que passen al seu voltant. Qui ens creiem que som quan agafem un nen/a i l’aixequem del terra, el posem a un canviador, li canviem el bolquer i el tornem a deixar a terra? Acompanyat d’una explicació dels nostres actes, tot canvia. El mateix quan estan descobrint, experimentant, jugant. Si jo em sento insegura quan un nen/a s’enfila a un lloc que jo penso que no és segur, li puc explicar: “això no és segur, siusplau baixa” o “no em sento segura si estàs aquí enfilat perquè això es pot trencar” i si no baixa puc dir “si no baixes tu, et baixo jo”, i si segueix sense baixar “et baixo a terra perquè això no és segur”. No és el mateix fer-ho així, que veure el nen/a enfilat a algun lloc que considero no segur i anar, agafar-lo i deixar-lo el terra. El nen/a aquí no ha après res.

 

metodologia viva (4)

 

El paper de l’educador/a el més interessant. Preparar l’espai. Seure i observar. Vigilar. Descobrir els interessos i les necessitats dels infants. Intervenir només quan és necessari. En situacions delicades demanar si necessiten ajuda. La teva presència proporciona seguretat, però ni talla ales ni soluciona tots els problemes que se’ls hi presenten. És súper bonic quan veus un infant en una situació que l’estressa, t’apropes i li dius “intenta ensortir-te’n, si no pots jo t’ajudo” i ho fa (no sempre, a vegades cal ajuda!) i la seva cara expressa una satisfacció enorme.

És difícil aprendre a fer aquest paper, i considero que és un gran procés personal. I aquí em trobo jo, fent-lo i encantada! Aprenent cada dia.

 

metodologia viva (2)