Om

Us porto un nou llibre de Boolino que em va arribar fa un temps… El seu nom és “Om”. Us preguntareu sobre què tracta… doncs no aneu mal encaminats! Om és el nom d’un nen que ens fa viatjar a través de vàries postures de ioga que simbolitzen diferents criatures!

Voleu veure quines ens mostra?

Aquest llibre està escrit per la Mª Isabel Sánchez Vegara i està il·lustrat per l’Albert Arrayàs. les il·lustracions són boniques, plenes de màgia, amor i pau. O almenys això em transmet a mi quan el miro. Té poc text, el just. I et permet deixar volar la imaginació.

Crec que és un bon recurs per apropar als nens/es al ioga. Per apropar-los a moments de relaxació, de tranquil·litat. De pau interior, equilibri, silenci, escolta. Tant a casa com a l’escola o llar d’infants pot ser molt útil.

Us convio a donar-li un cop d’ull clicant el següent enllaç: OM

Suc de taronja

De la gent amb qui treballo aprenc moltes coses (Liana, gracias). I últimament ens estem centrant molt en el que Maria Montessori anomenava “vida pràctica”.

Activitats rutinàries, de la vida, de casa. Des de parar la taula, rentar-se les mans, fins a escombrar i netejar després de fer una activitat, sempre amb utensilis i eines a la seva mida i segures per a ells i elles. I ep, res de utensilis de joguina, han de ser de debò, reals (però, alguns, simplement més petits).

Activitats on ells puguin ser el màxim d’autònoms possible, i que, per tant, l’adult hagi d’intervenir el mínim o gens. Ens van explicar una manera de que els nens/es es rentin les mans de manera autònoma, sense les complicacions que pot comportar una pica on, per exemple, no hi arribin. O un sabó que no se’l sàpiguen posar perquè s’ha de fer massa força perquè surti, etc.

Però avui us parlaré de la simple activitat que he fet alguna vegada. Fer un suc de taronja. De principi a fi:

Read More

Sobre la violència (més reflexions humils d’una educadora infantil)

A la feina hi passo moltes hores. Moltes. I faig (i fem) moltes coses. Sí, els Catalans fem coses.

Entre totes les coses n’hi ha una de molt gran, de gegant, diria la més important:

Tractar amb l’agressió infantil, aprendre a gestionar-ho personalment, individualment amb cada nen/a i amb el grup. Ensenyar a resoldre els conflictes a petits/es éssers humans que tenen tota una vida per endavant en aquest món injust i cruel.

Em passo hores, cada dia, explicant el perquè no ens hem de fer mal. Mal de cap tipus.

Veig empentes, mossegades, cops, esgarrapades, estirades de cabell. Cada dia. Aquestes agressions provenen de nens i nenes que s’estan fent el seu lloc en el grup, que s’estan creant la seva identitat personal i grupal. I, també, dins la societat. I dins el món.

Passo hores posant paraules a aquelles emocions que senten i que, ells, encara no són capaços de reconèixer, ni d’anomenar, i menys de gestionar.

Passo hores explicant perquè un no pot pegar al seu company/a i com hem de buscar una altra manera per expressar el seu enuig o la seva ràbia. I passo hores explicant com el company/a es pot defensar. Les frases que més dic són les següents:

“Entenc que estiguis enrabiat, però no podem pegar”

“No m’agrada que peguis”

“Que estàs enfadat? Entenc que ho estiguis. Si vols pegar algo, anem a buscar què pots pegar. A les persones no les podem pegar. Si ho vols pots donar cops a un coixí, per exemple.”

“No es pega a ningú perquè fa mal”

“Parlem? Anem a parlar per solucionar aquest conflicte.”

“Diga-li que et fa mal, quan et pega”

“Diga-li que no t’agrada”

“Vols parlar? Estic aquí al teu costat per quan ho vulguis, d’acord?”

Molts mesos. Molts cops. Cada dia.

El curs dura temps i poc a poc vas veient els fruits d’allò que portes fent cada hora de cada dia. Amb insistència i amb molta calma. De cop un dia veus, sense intervenir tu, com dos infants resolen el seu conflicte parlant. I parlen poc! Un pega a l’altre i l’altre li contesta “això no m’agrada”. Poc a poc aprenen que amb el diàleg (per  petit que sigui) es poden entendre. O si més no, respectar-se l’un a l’altre. I evitar l’agressió.

Un bon dia veus com un nen/a de dos anys en un conflicte (on, per exemple, li estan prenent una joguina) obre la boca i va directe a mossegar per evitar que li prenguin. És instintiu. I de cop ell mateix es frena, s’enfada i crida“no m’agrada!”,l’agafa més fort, i l’allunya de l’altre. Defensa el que és seu sense atacar. No deixa que li prenguin la joguina amb la que està tan tranquil·lament jugant. I veus com l’altre l’escolta i deixa d’intentar-ho. I prova una altra via, li diu“me la deixes?”. La resposta és un “no”, i no li queda més remei que esperar a que hi acabi de jugar o a que li doni quan ho decideixi.

És una feina molt dura, són moltes hores dedicades a fer entendre que amb la violència no anem enlloc. Que parlant sí. Que ens hem de respectar per damunt de tot. Que a vegades no ens posarem d’acord i hem d’aprendre a gestionar la frustració. Que ens hem d’escoltar. Que és molt important el que senten els demés, i que és molt important que ho puguin expressar. Que tots i totes ho poguem expressar. Parlant.

Després, un bon dia, aquests nens/es surten al carrer, a casa seva, a la seva ciutat, amb la seva familia. Surten un dia en que la gent expressa allò que vol, allò que sent, parlant, demanant, i … PAM. Ens venen a pegar. Cops. Esgarrapades. Fortes empentes. Estirades de cabells, de nas i d’orelles.

CURTCIRCUIT.